Premis del XXXIX Certamen Literari “Una mirada de gènere”

Un camí entre refugiats

El relat el podeu llegir al final del post

Aquest any he guanyat el premi literari una mirada de gènere, amb el meu assaig "Un camí entre refugiats".

Vaig anar a Lesvos amb un projecte que vaig dissenyar :SmilesofNature a treballar amb nenes y nens regufiats, varem treballar les emocions y la seva gestió a través de diverses activitats.

➺Premi Assaig: Elisabet Fàbregas per “Un camí entre refugiats”.

⟶Link: http://www.fomentmartinenc.org/premis-del-xxxix-certamen-literari-una-mirada-de-genere/

Aquí podreu llegir el relat guanyador:

Un camí entre Refugiats,

Sirians, de l'Afganistan, del Congo.
Em moc pels petits carrers abruptes i plenes de brutícia, escolto algun nen parlar, i molts em diuen "Hello,Hello!", se m'abracen amb una agitació d'il·lusions que em fa tremolar, se'm llencen cercant la pell de l'emoció, d'una esperança ben guardada, que els fa sobreviure.
Les dones del camp cuinen, una tela semitransparent els protegeix del sol. Més enllà veig un nen portant llenya al seu pare, i allà, en una estructura de forma arrodonida la mare comença a bullir l'aigua, unes patates, quatre pastanagues i dos tomàquets adornen el terra de colors, al cantó el marit i els seus amics que beuen cervesa, encenen una foguera per a fer les brases, un tros de carn espera el seu torn.
Hi ha mosques, i calor.
Observo la petita estructura prefabricada on alguns es dutxen. Davant hi veig quatre piques per rentar els plats, però alguns infants surten a rentar-se el cap allà mateix, on ara una nena d'uns deu anys renta uns gots de plàstics vermells, algunes d'elles fan servir la cendra per a rentarlos, ja que no poden pagar-se el sabó.
Dins de Moria hi ha un barber, m'encanta veure'l cada dia, em produeix amor, una tendresa que es converteix en escalfor, és una imatge fotogràfica que ha queda't enregistrada i que d'alguna manera o altre serà una realitat geogràfica de somnis trencats, plens de silencis.

Penso en aquella frase de Milan Kundera "Sembla com si existís en el cervell una regió totalment específica, que podria denominar-memòria poètica i que registrarà allò que ens ha commogut, encantat, que ha fet millor la nostra vida."

Doncs aquest home romandrà dins d'aquest lloc poètic que el situo al meu cor.
Avui també he tret el cap, per veure com tallava la barba als seus clients, ell viu en una tenda de tela d'ACNUR, i a fora hi ha pintat amb retolador unes lletres que posen "Barber". Dins una cadira, i paper reflectant de color platejat per mirar-se a mirall.
Continuo el meu camí cap a mandala, la gent crida, alguns es barallen.
També hi ha botigues, m'haig de comprar una beguda, un mareig estrany em remou, necessitava sucre per tornar a dins meu i recuperar els batecs, el meu cos donava voltes.
Mandala és un espai on els nens/es juguen amb jocs pedagògics que hem inventat, un lloc segur per a ells/elles, aprenen a respirar i a escoltar-se novament.
S'allunyen de soroll dels camps.
Avui hem estat preparant una espiral, fet de pedres pintades de colors i purpurines daurades, per on els nens han passejat, els hem explicat que havien de caminar a poc a poc, pausadament, fins a arribar al centre, i en aquest centre, seure i respirar cinc vegades, demanar un desig a un cristall de somnis que hem portat i seguidament llençar-lo al vent.
L'entusiasme i les ganes d'aquests infants desborden, meravellen.
Els cristalls dels somnis em repeteixo dins meu, ahir vam dibuixar amb els infants, els seus somnis, la majoria pintaven cases, i la família dins, alguns una mascota, alguns arbres envoltant la seva llar.
No vull que s'evaporin els seus desitjos, no vull que siguin l'instant de parpelles del son de les nits.
Necessito saber que les seves forces no s'allunyaran d'aquest foc intern que acullen amb tot el seu cos, vull tindre la certesa, que aquesta precarietat i aquest rebuig que ara viuen, serà passatger i que col·lectivament construirem un lloc de serenor replet d'oportunitats.
La Laura, la meva companya, em va explicar que hi veia una maduresa de vivències molt profunda dins dels seus ulls, -Hi ha una saviesa que no correspon a la seva edat, i aquesta, marca les seves mirades, com un reflex, que a nosaltres ens commou, una temença fugaç que els abriga de l'intempèrie.
Jo observava aquelles pupil·les que semblaven inalterables, el dolor de la vida passejant-se allà dins pensava, dins d'aquells petits universos replets de ferides oceàniques.
Em sento desbordada en certs moments, els infants d'aquí es barallen tirant-se pedres i s'emputxen a la cua per a veure qui és primer a les activitats, l'altre dia per exemple vàrem fer flors reciclades amb botelles de plàstic, hi ha milers amuntegades entre la gent i les tendes. Vàrem començar amb vint infants al cap de mitja hora en teníem cinquanta, seixanta, setanta. Qualsevol forma d'art, de transformació és una transformació interna per a elles, és una oportunitat per expresarse.
Zoubair és refugiat Sirià que abans era mestre, ell és el nostre traductor Anglès-àrab i a la inversa, en totes les activitats que fem als infants.
M'ensenya el lloc on viu, avui fa molta calor i la humitat fa que els pantalons negres i la camisa de màniga llarga se m'enganxin al cos com si fossin una extensió d'aquest.
Arribem a la seva tenda de campanya, rodejada d'oliveres, amb unes deu més al voltat, estan més apartats, però en pitjors condicions, m'explica del fred de l'hivern, i em diu que no hi vagi, és una estació molt dura i repleta de fang.
Fins aquell dia no m'havia explicat res de la seva vida, però alguna cosa, potser aquell vent suau, el soroll llunyà dels grills i la calor condensada, van fer que comences a relatar tot el que va viure quatre mesos enrere.
Va plorar i em va abraçar, vaig notar el tacte de les seves mans i li vaig fer un petó a la cremada desdibuixada de la seva cara, aquell dia de la seva gola es va desfer un dels mil nusos que s'havien instaurat dins seu.
Les pells cremades, la nuesa de les cares i les seves expressions de duresa, reflectint la catarsi dels cossos envaïts, encara per l'amenaça d'una guerra inacabada, d'un altre tipus de guerra que els envoltava ara.

La d'aconseguir menjar i fer cues quilomètriques amb soldats dissipant els que per desesperació i desavinences culturals es barallen.
I les dones i les nenes que pel sol fet de pertànyer a un altre gènere són violades, les seves animes escapçades i els seus cabells fets de por.
M'estimo a la Nayana, és una adolescent que sempre duu una rialla i un toc d'humor, sempre m'abraça. Nayana m'explica com va ser violada, i jo només puc retornar-li l'abraçada.
Crec que només l'amor curarà els trossets de dolor que arrossega i aquests faran retornar a les seves llàgrimes retalls de paradisos, per on somiarà a través de mil finestres.
Nosaltres les dones voluntàries sempre marxem abans que es faci fosc, les dones no surten a les nits de les seves tendes.
És tart i el cel enteranyina uns núvols rogencs, m'acompanyo a mi mateixa fent dolces les valls dels meus pensaments, una olor a vainilla ho envolta tot, apareix una nena del no-res, amb les sabates trencades i un vestit vermell, m'agafa la mà, camino amb ella un recorregut ple de motius, entenc llavors, la raó de ser allà.
Aquells diminuts dits em fan captar la tremolor del pols de les meves cèl·lules i compendre l'anhel d'esdevenir lliures d'aquells éssers.
Puc apropar-me al sentit conjunt dels cors, on les petjades solitàries són col·lectives i fan honestos els silencis.
Entenc la intimitat dels ocells i la bellesa dels boscos.
Sé que sol tornarà a brillar demà i que serem capaços de mostrar-nos despullats, vulnerables, imperfectes.
Tot passarà, reescric a la meva llibreta, espero que aquest desencís d'històries transformi el món, i el faci un lloc més habitable.